sábado, 11 de octubre de 2014

L'ébola

Com debeu estar veient, tots els mitjans de comunicació parlen de l'ébola. Realment és preocupant l'assumpte perquè es podria extendre  fàcilment pel país i s'ha d'intentar trobar-hi solució com abans.Alguns opinen que la decisió del govern de traslladar des d'un principi el sacerdot Manuel García Viejo ha sigut fatal i que ara tenim l'ébola aquí.Per una banda, trobo que és el servei més adequat per una persona que ha dedicat la seva vida al servei dels altres.Per altra banda, no entenc l'actitud de les persones que defensen més la vida del gos de la enferma infectada que les vides de persones que es moren de gana cada dia.És més important l'animal que la persona? No, en absolut.És una cosa clara però que pel que es veu algunes persones no ho veuen així..
Els ciutadants no hauriem de protestar tant i fer més coses, sino no podem canviar els problemes en solucions. No serveix de res queixar-se.Hi ha una frase que diu : "Si no eres parte de la solución, eres parte del problema". En quin bando estem? En les persones que mirem i ens queixem o les persones que mirem i ens involucrem?Siguem de les segones!
 
 

viernes, 3 de octubre de 2014

Cause I'm Happy

Aquest any els alumnes que cursen el MBA a l'IESE han decidit fer un video enmig del seu horari intensiu  de classes. Trobo que és una bona inciativa i una manera d'animar-se a l'hora quan vinguin els exàmens i també perquè en un futur  puguin recordar els seus anys d'estudiants, que com tothom recorda, són els millors.Potser si que són els millors pero a l'hora penso que fer-se gran i assumir responsabilitats també és tota una aventura!
 
En aquest video es pot veure que no només s'ho passen bé els estudiants  sino també el personal de l'IESE. És una bona manera de crear unió amb els companys de classe i construir lligams que els marcarà per sempre.A més a més, es pot veure com cada persona té un paper important en el vídeo: cadascú s'expressa com és i veus com tothom és diferent.Tothom té algo en particular que el fa únic i que sense aquesta persona no seria el mateix. Dedico aquest blog perquè siguem molt amics dels nostres amics i els cuidem .Encara que estiguin lluny, a un altre país dediquem-lis temps, d'aquesta manera no perdrem el contacte i semblarà com si els estiguessim al costat. 

lunes, 29 de septiembre de 2014

Beatificació Don Álvaro del Portillo

Aquest cap de setmana he tingut la sort de poder assistir a la beatifiació de Don Álvaro del Portillo. Álvaro era una persona normal que santificava el treball i les coses petites de cada dia. Ens ha demostrat que es pot ser sant enmig del món i fer el deure de cada dia amb amor adquireix una valor d'eternitat.Va ser un home senzill, honest, fidel, bo, treballador...
Gracies Don Álvaro!Quant ens has ensenyat i quan hem de fer!Ens has enseyat a estimar a tothom i a deixar-nos estimar per a Déu, que és el que més necessitem sense avegades donar-nos compte.
Com es podria explicar aquest cap de setmana?Han sigut dies d'alegria,amor i comunió amb els altres.Viure aquests dies et fa tornar amb més optimisme i esperança d'afirmar que el bé existeix i perdura a pesar de les males notícies que rebem continuament dels diaris..
Gràcies a tots per aquests dies i al beat Álvaro per reunir-nos el dissabte i fer-nos adonar que tots els homes sóm germans perquè tenim un mateix Pare: Déu.
 
 
 

jueves, 18 de septiembre de 2014

El que em ve de gust

Trobo que és important tenir clar què volem a la vida.No tot el que volem és bo per a nosaltres. a vegades, desitgem unes coses i al cap de poc temps unes altres i al final nosaltres mateixos  no sabem el que volem. Per això és important descubrir què és el que realment ens farà feliços, perquè sinó, pot ser que aspirem a un objectiu (per exemple donar-ho tot per un objectiu professional) i al final acabem decepcionats perquè hem vist que realment no valia tan la pena... Però trobo que una cosa sí que si val la pena lluitar, i és l'amor.Estimar els altres, ser humils, ser pacients amb els que ens envolten, no voler tenir sempre la raó, ser comprensius, ser lluitadors,etc. Seràs feliç quan estimis, quan estimes més els altres que a tu mateix. És la única manera i per estimar s'ha de ser humil i cedir.
 
A vegades ens deixem portar pels sentiments, pel que ens ve de gust a nosaltres i no el del costat.. També trobo que no hem de ser persones reactives, és a dir, quan em van bé les coses estic bé però quan algo em fa patir o no em surt estic enfonsat i per tant és important ser sòlids i tenir clar què volem ser.
 
A quí entra en joc molt, la perseverància i la lluita.Només el que lluita aconsegueix el que vol i només el que costa de debò val la pena...Siguem forts en les nostres ideals, en les nostres aspiracions i no ens desanimem quan les coses no ens van bé. I si ens desanimem, siguem tossuts fins al final,pas a pas,gota a gota.Lluitem sino només per avui.Avui faig tot el que puc i demà ja serà un altre dia...

Fins aviat!

lunes, 1 de septiembre de 2014

Quina passada

Aquest cap de setmana, he tingut la sort de poder remuntar un riu els pirineus aragonesos, quina passada! Seria poc poder descriure en aquest post tota la naturalesa que m'envoltava. En primer lloc, vam llogar un traje neopreno per poder remontar en millors condicions el riu. Vam fer una excursió d'uns 45 minuts on no hi va faltar el cansansi amb el neopreno posat i la calor. No obstant vaig aprendre una lliçó molt bona;com més et canses i aguantes el sacrifici més saboreges la victòria.Mai m'havia sabut tant bé l'aigua del riu després de fer aquell recorregut a ple sol!
Un cop arribaves abaix,t'endinsaves per les coves, per l'aigua cristalina que hi havia,pel soroll de l'aigüa de les cascades, pels capgrossos que t'acompanyaven mentre's nadaves, el reflex de l'aigua a les roques, les àguiles que volaven per sobre nostre... espectacular. No necessitaves música per passar- t'ho bé, només amb el silenci  de les muntanyes, el soroll de l'aigua i la companyia ja havies disfrutat 100% del dia.
Trobo que hem de ser contemplatius, trobar la felicitat en aquestes experiències i en l'observació de la natura.L'home connecta amb la natura, és on s'hi troba més a gust.Ho podem comprovar quan a l'agost es va de vacances al Pirienu o a l'hivern a esquiar; és un bon lloc per desconnectar.Els paissatges et porten ben lluny de la ciutat i dels sorolls...
Atrevim-nos a estar en silenci i trobar-nos a nosaltres mateixos en la natura!
 
 

viernes, 29 de agosto de 2014

Seguirem lluitant

La vida és dura i no és fàcil. Penso que nosaltres, les persones la compliquem. Les coses són simples però nosaltres les enredem i a causa de les nostres,pors, inseguretats, mandra, egoïsmes construïm murs  envers pons amb les persones .Tenim problemes i preocupacions que ens fa endinsar-nos amb nosaltres mateixos i ens perdem la importància de fer la vida agradable els altres, quin bé fa somriure a una persona!!És un gest petit però pots alegrar el dia a la persona que el reb.

Quant de bé  es pot fer en petites coses.Aparentment,té més ressó el mal en el món i sembla que el bé, l'amor, no tingui la última paraula però el bé venç el mal(com diu una cita: "Hace mas ruido un arbol que cae que un bosque que crece") i ho he pogut comprovar amb els detalls que reps de la gent.Pot ser molt petit, però com el valores i ja has agafat carinyo a aquella persona.
Apostem per el bé, l'amistat, busquem la unió i així farem un món millor i just.
Trobo que aquesta foto resumeix molt la idea que vull transmitir.

miércoles, 27 de agosto de 2014

Per sempre

La paraula amor s'utilitza molt i jo diria que és la paraula que m'és agrada a tothom.Quan es pensa en amor es pensa en felicitat,comprensió, seguretat, carinyo,dedicació, benestar.. No obstant, l'amor  també és sacrifici i  la renuncia d'un mateix per a l'altre. Avui dia, pensem que l'amor és un sentiment,unes grans emocions que sentim vers una altre persona . Per creuren's que una persona ens estima, com ho sabem ? Volem estar segurs, tenir proves que ens estima sinò no ens ho creiem.Si ens ho diuen de paraula i amb petons però deprés no es preocupen o aguanten els nostres mals humors, canvis,mals dies només ens estimaran amb un si el davant.M'explico..T'estimo si canvies això, t'estimo sim'acompanyes a tal lloc,t'estimo si em deixes tranquil ara,etc així sempre estarem posant límtis.A tots ens agrada sentir-nos estimats per TOT el que som, hem sigut i serem...Una frase que podria resumit això seria:
 
Las personas fueron creadas para ser amadas.
Las cosas fueron creadas para ser usadas.
La razón por la que el mundo está en caos,
es porque las cosas están siendo amadas
y las personas están siendo usadas

Per tant, m'agradaria poder refrescar en aquest post què seria l'amor.L'amor més autèntic crec que és el que té un pare per el seu fill.El pare o la mare es desviu pel nen,és la seva felicitat; el cuida, el mima,s'interessa per tot el que fa i amb això ja és feliç perquè se l'estima més a que si mateix. L'amor és ple quan s'estima a l'altre més que a un mateix, és lògic, que després un es pugui sentir estimat de veritat,perquè li dóna TOT el que és i l'estima amb tot els entrabancs que hi puguin haver.Apostem per aquest amor!

Penso que la societat d'avui dia no sap del tot que és l'amor, el basa en uns sentiments i estat d'ànims que venen i s'en van.És passetger i per tant desapareix...No és en canvi fidel i per sempre!



jueves, 21 de agosto de 2014

Al carrer...


 


Aquesta setmana m'he passejat per les festes de gràcia.Vaig tenir la oportunitat de passejar pels carrers del barri passant per la coneguda plaça del diamant. Si no ets de Barcelona, com és el meu cas, et pots perdre molt facilment pels seus carrers.Cap al vespre doncs vaig visitar els carrers on hi havia espectacles, concerts i bars a l'aire lliure. Vaig quedar impresionada per la decoració que havien aconseguit fer . S'hi disfrutava molt de l'ambient que hi havia al cap vespres, era un ambient molt familiar, amigable i divertit.
 
No obstant, vaig canviar d'opinió a les 12h de la nit, on es respirava un ambient eufòric i cridaner. Veia joves beven i fumant al llarg de la nit. Em vaig pregunat,només aspirem a això?. Trobo que la juventut és una època brillant per donar el millor de nosaltres mateixos i és l'època on ens plantegem: què volem ser, què s'espera de nosaltres, a on volem anar .No obstant la majoria no ens plantegem ni tenim la preocupació de voler canviar el món i fer-lo millor.Es sentien crits, i la borraxera donava el pitjor d'ells. . 
No hauríem de caure baix, a aspirar a poc, perquè podem fer tant! L'home és lliure i té la sort de poder escollir, per tant, no escollim allò que no ens fa més humans, escollim allò que ens fa més dignes.
 

martes, 19 de agosto de 2014

M'és igual


 


Trobo  que el que ens fa més mal com a humans és anar a la nostra, és a dir, no preocupar-se per els sufriments dels altres. Hi ha un mal entès a la nostra societat.Pensem que tenim dret a moltes coses,i que com més exigim els nostres drets, com més ens estimem llavors a nosaltres mateixos més feliços serem perquè lo important primer sóm nosaltres.S'ens ha educat com s'hi nosaltres fossim els reis de tot, que tot el que opinem tenim raó sí o sí i el del costat està equivocat. D'aquesta manera no construïrem un món millor...
 
Si cadascú s'estima massa a si mateix i només procura ser el millor, tenir les millors condicions de vida, ser exitòs,no hi ha lloc pels altres. Ningú es preocuparà per tant de l'altre i no obstant volem construïr un món millor i amb més pau.
 
 No és una incoherència que ens fa definir els éssers humans a vegades com ximples? Volem un món millor però no fem cas de la persona que tenim al costat.
 
 

jueves, 14 de agosto de 2014

És fàcil!

A vegades ens compliquem molt les coses, sobretot alhora de relacionar-nos amb els altres. Creem barreres on en teoria no n'hi haurien d'haver-hi. Falta que hagi passat una mica el temps amb una persona coneguda i sigui per vergonya, madra que ja no saludem. Ens costa saludar i parar-nos a preguntar què tal estàs.És una cosa bàsica però ens costa.






 


Una vegada es va dir que quan mires a una persona desconeguda als ulls ja no t´és desconeguda, ja l'has conegut. El tracta i l'amistat creix en saludar i en interessar-nos pels altres.Que bé que ens va trobar-nos amb gent i no tancar-nos amb nosaltres mateixos i les nostres mandres i egoïsmes!

miércoles, 13 de agosto de 2014

La gent gran

L'esperança de vida d'Espanya és la segona més alta de la Unió Europea després de Italia amb una mitjana de 82,4 anys.És una bona notícia que hem de tenir present i que ens fa valorar la gent gran.
Què fariem sense els avis quan erem petits? Ens cuidaven,  els enredaven perquè ens compressin alguna llaminadura i ens feien cas quan els nostres pares feia estona ens envien enviat a passeig..Són comprensius, pacients i tenen un carinyo que els joves no tenim i ens faria falta.

És molt bo apreciar als avis. Són els qui més saben de la vida i els que més ens en poden ensenyar .Què millor que poder acudir a ells, fer-los companyia i parar-nos una tarda, ara que és estiu, perquè ens expliquin coses.Han viscut èpoques dures, de guerra, de fam i valoren el que és important a la vida.

Passem una estona més amb els nostres avis i escoltem-los. No anem a la nostra..

Em fa vergonya

A vegades crec que els humans sóm una mica incoherents, raono la meva afirmació.
Trobo que ens fa vergonya dir certes coses als amics quan sabem que no opinen al mateix: reflexionem molt què pensaran de nosaltres, com haurem quedat, el dia següent continuem romiant de l'efecte que haurà tingut aquella opinió que potser la meitat del grup d'amics no n'estaven d'acord,etc.Crec que està molt bé tenir el valor de dir el que pensem ja que la societat d'avui dia es deixa portar  molt pel "què diran" i no ho fa.
No obstant, tenim vergonya per unes coses i per d'altres no.

 
 
No ens fa vergonya vestir de qualsevol manera pel carrer.Trobo que sóm escèptics, és a dir, jo trobo "correcte" una actuació i per tant per mi ja és bona. Anar vestida ensenyant l'endemà encara que fasi calor no és correcte. Primer de tot, perquè no sóm qualsevol cosa, som persones, amb una dignitat.No obstant, estem en un món on tot si val.


Caiem en el pensament: "no n'hi ha per tant..." i raonant d'aquesta forma al final no acabem distinguint del què està bé del que està malament, del que és indecent del que és decent. Per què passa això? Per què relativitzem ,és a dir, creant cadascú la seva opinió sobre les seves actuacions desapareix un judici objectiu, caiem en el subjectivisme.

 
Anant el tema de la vergonya, és absurd que ens fasi vergonya dir les nostres opinions i no ens fasi vegonya no anar vestits adequadament pel carrer. Ara a l'estiu, em passejo pels carrers  i ja no es porten pantalons curts perquè fa calor, sino shorts. No es porten camises curtes sino tops, no vaig vestida sino que ho ensenyo tot.Penso que no ens fem respectar i després ens queixem de perquè no ens respecten o perquè aquell noi s'em queda mirant..
 
 

viernes, 8 de agosto de 2014

La pressa!



Cal preguntar-se com vivim avui dia. És cert, que estem molt immersos amb la tecnologia i realment poques persones prescindeixen d'ella. Ens aporta molts avantatges i gràcies a ella treballem d'una manera ràpida i més eficient.

No obstant, és necessari desconnectar d'ella i deixar-la una mica de banda, tan sols per poder disfrutar per exemple d'un paissatge . Ens enriquim més podent visitar una mateixa ciutat 4 dies que veure 4 països en una setmana. Dic això, perquè vivim en una societat on tot és pressa, neguit i necessitat de tenir més. És bo  ser exploradors i persones inquietes però és més sa parar-se, mirar al voltant i disfrutar del que podem veure. 

A un monjo savi li van preguntar  què és el que portava a la felicitat i va respondre: l’agraïment. El que fa feliç a una persona és valorar i agrair tot el que té. Va respondre que cada dia hauríem de parar un minut pel carrer i veure què tenim al voltant i això fer-ho cada dia. Més endavant va respondre: "veuràs tot el que t'estàs perdent".
Per això penso, que per exemple, l'anomenat l'interrail és una forma de perdre's molts detalls alhora de fer turisme; tens l’afany  a vegades de poder dir: ja n'he visitat una altre de ciutat, a per la següent.

I en aquella ciutat potser, només hem vist la catedral, la plaça major i el passeig de les botigues i en canvi, potser ens hem perdut els carrerons amagats on hi han les botigues més  antigues, o aquell quadre que té molt de renom en un carrer en concret....
És necessari parar-se, observar i pensar: què m'estic perdent? A vegades les queixes venen de voler tenir més i ser més exigents amb tot el que ens envolta quan en realitat tenim tot el que volem al nostre voltant, només cal observar..